dissabte, 13 de juliol del 2013

Hull, l'"Aquí" de Larkin



Un dels poemes més emblemàtics de "Les bodes de Pentecosta" és el que porta per títol "Aquí". Significa un pas decisiu en la seva vida i la seva obra. Era l'any 1955 i, a més de publicar "The Less Deceived" (Un engany menor), el llibre que el col·locaria en el mapa, el primer llibre on desenvoluparia la seva poesia 100% larkiana, a partir d'una quotidianitat veraç i comuna a tots els mortals, aconseguiria la plaça de bibliotecari a la universitat de Hull, la ciutat on romandrà la resta de la seva vida.
Ell mateix ho expressava així:  "la veritat és que tant me fa on viure: sempre i quan pugui satisfer unes poques i simples necessitats -pau, silenci, no passar fred- m'és igual on sigui. Quant a Hull, m'agrada perquè està lluny de tot. De camí cap a enlloc, com va dir algú. Es troba enmig d'aquesta solitària regió, i, més enllà només hi ha el mar. Això m'agrada."(1)

Damián Alou parla així del poema "Aquí": "(2) un viatge elegíac en el que l'Aquí no és només l'existència física, sinó un estat d'ànim on "hi ha vida sense límits: de cara al sol, callada, inabastable." Ara era algú en el món literari i tenia una feina honrada que li permetia no haver de guanyar-se la vida escrivint, circumstància que, per a un poeta, implicava haver de dedicar-se a tasques que poc o res tenien a veure amb escriure poemes, com fer conferències o lectures públiques, dues coses que Larkin detestava.  (...) Larkin havia aconseguit el que per a ell era un gran triomf: una soledat física i espiritual que, com diu a "Aquí", "clarifica".

Aquí teniu el poema. Ha estat el darrer a afegir-se al nostre petit espectacle sobre Philip Larkin:



AQUÍ (3)

Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s’apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb troleibusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques...

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l’esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,
isolats pobles on la soledat
clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S’espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.




(1) Tret del pròleg de Damián Alou a "Las bodas de Pentecostés". Ed Lumen. 2007. La traducció al català és meva.
(2) Ibidem.
(3) Traducció de Josep M Jaumà. Tret de l'antologia "Aquí. Trenta poemes", Edicions El Mall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada